martes, 3 de marzo de 2009

Elvira Canet parla sobre "El hombre en el castillo"


Aquesta novel·la ucrònica de Philip K. Dick recreant-se en què haguera passat si els països de l’eix hagueren guanyat la Guerra, em creava, en principi unes expectatives diferents a les que finalment es van satisfer. Pensava que l’originalitat del tema portaria a situacions més novedoses en l’estructura social i la jerarquia internacional. Però no, es reprodueixen en la novel·la les situacions típiques de vencedors i vençuts, de falses aliances, de confabulacions per afanar-se el poder...

També els personatges són representatius de les diferents civilitzacions implicades: els alemanys són molt “alemanys”, en el seu cientifisme i política de solució final (expedicions a la Lluna i Mart, dessecació de la Mediterrània, extermini dels aborígens africans, eslaves a Sibèria...) , els japonesos mantenen el seu fetitxisme, l’obsessió per adoptar, copiar, imitar tot el que fan. A la volta que mantenen eixa imatge d’incorruptibles amb normes rígides i presumptament justes, el caràcter afable i respectuós. És el que admira Childan en principi, però que prompte repudia mostrant la vena americana més ferma. Primer no mostra aquest sentiment, inclòs pensa que és un bàrbar i actua de forma sumisa, però finalment s’enfronta de manera oberta (es veu completament humiliat davant la proposta de que l’art modern americà siga considerat com un amulet, postura de defensa a la raça americana).

Els personatges que més m’han agradat són Tamogi i Juliana. El primer per la seua ingenuïtat, cortesia i confiança, que després es veu truncada en adonar-se de la crisis ètica en l’actuació dels propis japonesos que posen en entredit la rectitud que caracteritza el Japó. Ell mateix traiciona les seues creences, es troba molt mal i intenta deslligar-se de l’escenari (perdre la pistola i cartera de la feina, buscar la fe perduda en l’amulet que li ofereix Childan). Busca i aconseguix passar a altre escenari alternatiu on la història és una altra diferent, els americans han guanyat la guerra i són els que dominen la societat. Juliana, molt independent i sense complexes, actua de forma instintiva, no marcada per cap ideologia, segons el que li apeteix o li dicta la seua pròpia consciència. En conèixer l’alternativa presentada en “La langosta se ha posado” i les intencions de l’espia (primer suposat camioner) aposta per la nova realitat i defensa l’autor i la veracitat del que narra.

També m’ha cridat l’atenció la dependència del I Ching per molts dels personatges. L’utilitzen de forma oracular. Alguns vàreu comentar que el qualificaríeu com Deu, jo diria més bé que s’utilitza com una religió de la qual tirar en els moments que hem de prendre decisions i volem delegar. També seria Deu-Creador si és ell el que a dirigit la història que es presenta en la Langosta i Deu-Totpoderós-Pare que marca el camí a seguir i el destí-actuació de les persones.

El recurs de diferents escenaris de la “realitat” que utilitza Dick crec que és un exercici mental per al lector; mateix lloc, mateixos personatges però històries diferents que a la vegada estan interconectades, cosa que permet a Tamogi passar d’un món a l’altre. Pel que es va dir en la tertúlia, Dick creu en l’existència d’aquests móns laterals, que inclòs ha tingut contacte amb ells. Aquí, “el común de los mortales” no ha experimentat eixes sensacions. Si ha sentit moltes emocions i desitjat altres escenaris, però no deixa de ser un desig.

2 comentarios:

  1. Estic d'acord en vàries coses amb Elvira. També m'agraden molt els personatges de Juliana i Tagomi i, estic d'acord, no estaria mal del tot visitar altres móns alternatius; però s'ha de triar bé allí a on voler anar, no siga que com els passa als protagonistes de la novel·la de Dick siga un món pitjor que el que haguera pogut ser.

    Javi

    ResponderEliminar
  2. Sí, el asunto del I Ching es algo que entiendo en el contexto de la novela pero lamentable como recurso si hablamos del ser humano en general. Tomar decisiones de manera autónoma, sin necesidad de recursos metafísicos tranquilizadores, requiere un esfuerzo considerable y es legítimamente deseable que, siguiendo el famoso “sapere aude” kantiano, abandonemos supersticiones infantiles.

    Y si el I Ching es Dios, el único que conoce la existencia de mundos paralelos donde los humanos apenas tienen la posibilidad de acceder a una leve sombra del conocimiento, ¿nada hay por encima del I Ching? Recuerdo un bonito poema de Borges en el que trata esta cuestión con un sorprendente giro final:

    “Tenue rey, sesgo alfil, encarnizada
    reina, torre directa y peón ladino
    sobre lo negro y blanco del camino
    buscan y libran su batalla armada.
    No saben que la mano señalada
    del jugador gobierna su destino,
    no saben que un rigor adamantino
    sujeta su albedrío y su jornada.
    También el jugador es prisionero
    (la sentencia es de Omar) de otro tablero
    de negras noches y blancos días.
    Dios mueve al jugador, y éste, la pieza.
    ¿Qué Dios detrás de Dios la trama empieza
    de polvo y tiempo y sueño y agonías?”

    Pues eso, ¿qué hay detrás del I Ching?

    ResponderEliminar